El cavall menorquí no és un animal qualsevol, és una escultura en moviment.
La seva presència en l’illa no té data d’inici. Un encreuament entre la raça mallorquina i catalana va donar com a resultat la perfecció. Té un caràcter obedient, entenedor i pacient, fets que no li exclouen d’una personalitat forta. De cos afinat, esvelt i extremitats llargues, el seu aspecte s’imposa davant de la resta d’equins. I ell, n’és del tot conscient.
Aixecant el coll, el seu caminar és esplèndid. Té aires de senyor. A cada pas, gronxa la cua d’un costat a l’altre acariciant el seu pelatge d’un negre atzabeja i brillant. Tot ell resulta atractiu, soberg. Tant és així, que s’ha convertit en un dels emblemes de l’illa, fet que ha provocat l’interès d’importants criadors de cavalls. D’arreu del món, entesos del tema assisteixen a les fires que se celebren anualment, amb la intensió de donar a conèixer aquesta noble raça. I és que la seva bellesa es fa difícil de resistir.
Però hi ha uns dies a l’any en què aquest animal té un protagonisme absolut. Són els dies de Ses Festes. Durant tres dies, el cavall s’engalana com si es tractés d’un autèntic príncep. Cada població celebra les seves festes i, també cada població té la seva manera peculiar de guarnir-lo. Des de les de Sant Joan a Ciutadella, que són les primeres, fins a les de Gràcia a Maó, l’illa es rendeix a l’adoració d’aquest ufà animal.
L’ornament és tota una cerimònia. Sobre el front, el cavall hi llueix l’estel o mirallet, la superstició ha fet que tothom, grans i petits, es desvisqui per tocar-lo, creient que els portarà sort i fortuna. Damunt el llom i darrere la cadira si estén la buldrafa. La peça està confeccionada amb vellut negre i embellida per uns brodats que acostumen a ser de motius florals, predominant els colors daurats i platejats. Resseguint el contorn de la peça, un cerrell trenat li acaba de donar vistositat. Així mateix, també hi ha el pitral, la sella o cadira, i d’altres peces més, depenent sempre de la població en què ens trobem. Però no hi ha dubte que el que més afavoreix al cavall són les flocadures. Els flocs estan fets amb roba sedosa i acolorida que, a banda i banda del cap, i també cosides sobre un saquet per enfundar la cua, acaben d’abillar el cavall. Un cop acabat el guarniment, ningú se’n pot estar de fotografiar-se al seu costat.
Els caixers són igual d’importants a la festa. Són els qui comanden el cavall durant el Jaleo. El protocol abans de començar és llarg i ancestral, tot i que es cert que s’ha anat modernitzant al llarg dels anys. Això però no ha passat a Ciutadella. Els vilatans d’aquest indret els hi agrada ser del tot ortodoxes.
La vestimenta dels caixers ve condicionada per la jerarquia i població, i tots representen a diferntes membres de la societat de l’illa. Així doncs, hi trobem el caixer batlle, el caixer senyor, el caixer pagès, el caixer sobreposat, el caixer casat i la capellana o caixer capellà. D’aquests representants només n’hi ha un de cada, la resta, que poden arribar ser més d’una centena, se’ls anomena senzillament, caixers i caixeres.
Així i tot, sigui qui sigui qui cavalqui el cavall, la imatge d’un caixer vestit amb el seu capell negre de doble punta anomenat guindola i muntat damunt un cavall guarnit, és, si més no, impactant.
La tensió continguda i compartida entre el caixer i el cavall es reflecteix en la concentració del genet i la musculatura de l’alterós animal. La mirada negra i penetrant, dels seus ulls rodons i lleugerament sortits, desprèn una seriositat gairebé humana, talment com si estigués avaluant la situació. Així mateix, el control del caixer sobre el seu company quadrúpede és igualment absolut. Són dos en un.
Ses festes consten d’una sèrie de rituals i litúrgies. Hi ha la part religiosa, la part simbòlica, la gastronòmica, però sens dubte la més vistosa és quan l’orquestra fa sonar la música del Jaleo. Com si es tractés d’un sol home, una gran massa de gent espera a la plaça major del poble. La calor o la pluja no fan abandonar a ningú el seu lloc. Tots estan atents a la primera nota. El clam és uníson. Amb destresa i domini, el caixer travessa la plaça atapeïda de gent amb el cavall aixecant les dues extremitats davanteres. La gresca s’encomana i l’emoció ja és part de la festa.
Un espectacle prodigiós digne d’una prodigiosa illa.
English