Menorca, the artist muse.
Menorca és un regal, una gentilesa de la naturalesa. El primer que ens ofereix quan hi arribem és el perfum de la seva terra, la sinceritat del seu cel, la transparència de les seves aigües i la salabror de la rosada abans de la sortida del sol. Nosaltres, agraïts per tanta benevolència, ens entreguem a ella i al mateix temps ens la fem nostra, i Menorca es deixa fer.
Però a causa de les conquestes i invasions al llarg de la seva història, la seva personalitat s’ha tornat forta i, en ocasions, fins i tot pot semblar esquerpa. Això queda palès en el seu clima i la seva aparença. En un mateix dia, un vent contrari pot fer-nos renunciar a una passejada al matí, mentre que a la tarda, la posta de sol ens acomiada amb una calidesa daurada que ens convida a perdre’ns per camins frondosos o platges amagades. Això no és incoherència; simplement és Menorca, una terra de contrastos que parla amb el seu propi llenguatge.
Un paisatge enfrontat amb ell mateix permanentment, demostra la diversitat que s’amaga en aquest tros tan petit de territori. El perfil de la costa nord és com una pell escatada. El vent de tramuntana arrasa amb qualsevol pretensió de vida, només sobreviuen a la seva fúria uns matolls que com eriçons porucs s’aferren a la terra. Quan les tempestes arriben en aquesta costa, el mar desfermat peta contra les pedres sense miraments, com si es tractés d’una batussa sense treva. Per contra, la silueta de la costa sud és sinuosa, afable i càlida. L’arena blanca es deixa acaronar per aigües meloses, talment com les besades d’un amant obstinat, inesgotable. Arbres frondosos arran d’aigua ens fa una sensació acollidora.
El paisatge de Menorca
El camí que travessa l’illa d’est a oest i que amb el temps ha esdevingut la carretera principal, fa de connexió dels dos extrems i alhora de frontera entre l’aridesa del nord i la frondositat del sud. En tot el perímetre que la voreja, les platges conviuen amb penya-segats desafiants que s’abalancen cap a un mar turquesa. No hi falta de res. Quan ens allunyem del litoral i seguim el curs dels torrents, molt sovint t’acabes internant en la ufanor d’uns barrancs que semblen escenaris sortits d’un conte. Des de l’antiguitat, aquests vergers han estat com el mannà dels déus. Fileres de fruiters i horts arrenglats són abastits per rierols d’aigua fresca i cristallina emmagatzemada en el subsol, talment l’edèn.
A vista d’ocell, tota l’illa és una gran quadrícula perfectament delimitada per unes parets de poca alçada, en què els únics ingredients són les pedres i la paciència de les mans que les han construïdes. Depèn de quina estació de l’any que ens trobem, aquest mosaic esmicolat pot guarnir-se amb el verd més pletòric fins al daurat més orgullós. Així doncs, els milers de kilòmetres d’aquestes mitgeres, són com collarets que ornamenten encara més el paisatge. Però la realitat és que van ser construïdes per poder conrear el terreny excessivament pedregós o fer-hi pasturar el bestiar.
De tant en tant, com espurnes de llum esquitxades a l’atzar, apareixen els llocs, com aquí s’anomena a les cases de pagès. La blancor exagerada de les parets, i molt sovint també de les teulades, ens obliga a aclucar els ulls quan el sol domina la jornada. Són cases de sostres baixets i de petites finestres que, gairebé sempre, donen l’esquena a la tramuntana. Els seus murs d’un gruix considerable ajuden a mantenir una temperatura confortable i aïllada de les inclemències del temps. Any darrere any els seus residents emblanquinen de dalt a baix tota la construcció i és curiós veure, a mesura que passa el temps, com els seus murs van adquirint unes irregularitats suggeridores.
Si cada racó del paisatge, cada casa, cada conreu és en si mateix gairebé una obra d’art, quan deixem la terra ferma i arribem a la vorera de la mar, la visió encara és més plaent. Enmig de la gran catifa blava de la Mediterrània, veure néixer el dia o veure’l morir es converteix en tot un espectacle. I el millor de tot és que nosaltres som actors i espectadors al mateix temps, tot un honor. A les poblacions costaneres, els llaüts amarrats a port es gronxen sobre les aigües a l’espera de sortir a navegar. Com petites closques inquietes, una al costat de l’altra, totes les embarcacions semblen iguales. Però si ens hi fixem bé, aviat veurem com cada una d’elles porta inscrita una història diversa, de vegades entusiasta, altra romàntica, i també alguna adversa, però totes ben segur, fascinadores. Els llaüts són lleugers, sense pretensions, i alhora resistents a les envestides d’un mar capritxos. Amb un festeig juganer esquiven les onades sense immutar-se. Anar a pescar a bord d’un d’ells és, més que una feina, un autèntic plaer. Anys enrere, només els hi calia l’aire per fer-se a la mar, però avui en dia la força mecànica les empeny cap a un horitzó cada cop més llunyà i a la vegada més a l’abast. Però sigui d’una manera o d’una altra, aquestes barquetes són la perla perfecta per encastar en la joia del mar.
English